 |
| Casa i barraca dels "nabo" 1920 |
Els fets vénen de principi de l’any 1900 quan una família composta del matrimoni i quatre fills, dos nois i dues noies, es van establir a prop d’una zona de pagesia a prop d'Albarracin, a l’Aragó. S’ocupaven de conrear la terra, també criaven gallines i pollastres i venien els seus productes a la gent del poble. Els seus noms eren Honorio (el marit), Laureana (l’esposa), i els fills Victoriana, Pedro, Joaquin i la petita Jacinta. El que ningú em va saber dir és el cognom de la família, ja que molts asseguraven que es deien Castán, altres que Castro. La qüestió és que tothom els coneixia per “Los Nabo”, Honorio “el nabo”, Pedro “el nabo”, etc.
Aviat foren coneguts com “Los Nabo”, aquest mot els hi fou donat per la gent del poble amb motiu de què tots tenien la pell completament blanca i llisa sense arrugues, com un nap. Es dóna el fet que una de les filles, la més petita, en un principi tenia la cara rosada com és normal amb una nena, però a mesura que es va anar creixent i en fer-se gran es va anar descolorint fins a agafar el color blanquinós característic que tenia la resta de la família, llavors hauria de tenir 14 o 15 anys. Diuen que eren persones molt introvertides i esquerpes que mai reien, sempre evitaven el contacte amb la gent del poble a excepció de quan anaven a vendre, que sembla que oferien bones verdures i una aviram de primera.
Es dóna el cas que un dia el fill gran en Pedro, estava treballant donant un cop de mà en una masia de pagès, era època de tallar el blat i ell utilitzava una dalla. En un moment donat, amb l’eina que utilitzava es va fer una ferida considerable en una cama. Quan van córrer a auxiliar-lo tothom va quedar parat, ja que de la ferida profunda que tenia en una cama gairebé no hi brollava sang, el noi es va limitar a embolicar-se el mocador que portava lligat al coll i que utilitzen per tapar-se la cara i va continuant treballant com si no hagués passat res. Al cap d’una setmana estava perfectament guarit de la ferida, cosa que una altra persona hauria precisat atencions mèdiques i una llarga recuperació.
També expliquen que tota la família gaudia d’una salut extraordinària, mai estaven refredats o tenien cap malaltia, fins i tot deien que en els dies més freds de l’any no encenien la xemeneia.
 |
| Ermita |
La qüestió és que cap dels fills es va casar. Quan varen morir els pares es van enterrar a prop d’una ermita mig enderrocada que servia de cementiri. Amb els fills va passar el mateix, cap d’ells es va casar ni va tenir descendència, amb el pas dels anys i a mesura que morien eren enterrats junts al pati que pertanyia a l'ermita. Tots els membres de la família varen tenir una vida longeva. La darrera en morir fou Jacinta, a l’edat de vuitanta-vuit anys.
Ja fa alguns anys que el lloc on estava l'ermita que pertanyia al bisbat d’Aragó, fou derrocada amb motiu del perill de caiguda que presentava (eren quatre parets), i les tombes que allí hi havia foren exhumades pel seu trasllat a una fosa comuna del Cementiri de Terol. La sorpresa fou que quan varen exhumar les despulles de la família coneguda com els “Nabo”, es varen trobar amb què tots els cossos estaven incorruptes, és a dir, com si estiguessin momificats.
 |
| Membres de la família momificats |
Que aquesta situació es pugui donar en un cos humà és probable que pugui passar, però a tota una família sencera és més estrany. Així que aquesta notícia va despertar l’atenció d’algun grup d’estudiosos, que varen estar investigant totes les dades disponibles de vida d’aquesta família, arribant a la següent conclusió.
Sembla a ser que aquesta família destil·lava alcohol i produïen en gran quantitat el seu propi licor fet a base d'herbes i certes plantes aromàtiques, que prenien a totes hores, tant els grans com els petits. A excepció d’ells, ningú havia provat aquest beuratge, ja que mai havien convidat a ningú a entrar a casa seva.
Testimonis curiosos asseguren haver-los vist a través d’una finestra com sempre tenien garrafes plenes d’aquest líquid que bevien abundantment. Quan els hi preguntaven pel licor aquest sempre responien “Que licor?, en casa solamente bebemos agua”. També diuen que en apropar-se a la casa, alguns dies es notava una forta olor a herbes medicinals.
La qüestió és que els estudiosos que porten aquest cas, asseguren que la composició del licor que bevia la família és el responsable de què causar l’afecte de momificació dels seus cossos, i que en vida era el que els hi donava el color de pell característic de la família.
Es desconeix quina era la fórmula del beuratge que elaboraven.