Aquest article ha estat elaborat amb la finalitat de donar a conèixer els fets esdevinguts al poble de Bélmez de la Moraleda, coneguts per "Las caras de Bélmez". Algunes dades i també fotografies que es fan constar s’han obtingut del llibre Tumbas sin nombre, amb autorització dels propietaris del copyright © Iker Jiménez i Luis Mariano Fernández, i per a l’edició © Editorial Edaf, S.A.
Maria Gómez Cámara, va morir a un hospital de Jaén el dia 3 de febrer de 2004, anava a complir 85 anys. Serveixin aquestes línies per retre homenatge a la persona que ha fet possible l'esdeveniment més gran de la història de la parapsicologia.
INTRODUCCIÓ
El 23 d’agost de 1971 a Bélmez de la Moraleda un poble que pertany a la província de Jaén, un esdeveniment molt singular va canviar per sempre la vida de la Família formada per Juan Pereira Sánchez i la seva esposa Maria Gómez Cámara que vivien sols a la casa, ja que els fills estaven casats. La inexplicable aparició d’unes imatges en forma de cares al terra de la cuina de la casa de la família va suposar un misteri al qual no es va trobar cap explicació lògica, una vegada descartada la possibilitat que es tractés d’un frau. Des d’aquell moment ningú podria imaginar el que estava a punt de succeir, les imatges de les cares varen fer la volta al món i nombrosos investigadors nacionals i estrangers varen visitar personalment la casa de la humil família en cerca d’explicacions. Aviat la casa dels Pereira es va transformar en una mena de santuari, fins al seu portal peregrinaven cada dia milers de persones buscant un miracle. D’altra banda els periodistes eren testimonis incrèduls del que estava passant, davant dels seus ulls es formaven algunes de les cares i quasi no tenien temps de fotografiar-les quan ja començaven a desaparèixer.
Aquestes manifestacions tan poc naturals varen acabar amb la paciència del govern i l’església del règim franquista, que trobaven inadmissible la possibilitat que es tractés d’un fet paranormal. Consideraven que de continuar els fets es poguessin convertir en un important motiu de desordre públic, per la qual cosa varen dissenyar una operació de descrèdit per aniquilar l'esdeveniment parapsicològic més gran de la història. L’alcalde de Bélmez de la Moraleda en Manuel Rodríguez Rivas fou sotmès a tota classe de pressions polítiques i socials per tal que acabés d’una vegada amb aquell afer. El primer de reivindicar la seva postura retractaria, fou el capellà del poble Antonio Molina. Durant els primers dies va fe tot el possible per demostrar que tot allò no era res més que un muntatge ingenu originat per unes veïnes. El que llavors no se sabia era que el capellà del poble no feia res més que complir amb les ordres del bisbe de Jaén Miguel Peindo Peinado.
Després de totes les investigacions i proves portades a terme per investigadors d'acreditada professionalitat com Germán de Argumosa i el seu homòleg alemany el parapsicòleg Hans Bender entre d'altres, es va arribar a la conclusió de què amb el fet de les cares de Bélmez, la humanitat es trobava davant del fenomen paranormal més important de la història. Inexplicablement tot va acabar aquí i les investigacions varen cessar, mai més es varen continuar. És incomprensible que després de portar allí als millors especialistes europeus i passar moltes hores d’exàmens i estudi en aquella cuina, s'abandonés la investigació en total silenci.
Arribant a hores d'ara parlar de frau, no seria res més que un pobre intent de tancar els ulls a una realitat. Recordem que en tota història en què intervé un fet paranormal sempre existeixen uns precedents tràgics. El que està clar doncs, és que calia era buscar uns antecedents que ajudin a comprendre aquestes manifestacions en forma de teleplàsties.
La qüestió és que han hagut de transcórrer més de quatre dècades que tal que s’hagi trobat una explicació plausible al fenomen de les cares de Bélmez. Això ha estat possible gràcies a un fet casual ocorregut amb motiu de realitzar una sessió d'hipnosi a casa de Maria Gómez, on es va trobar una correspondència entre les cares aparegudes i uns familiars de Maria, desapareguts durant el conflicte bèl·lic de la guerra civil espanyola. Posteriorment aquests fets foren investigats pels periodistes Iker Jiménez i Luis Mariano Fernández. El resultat del seu descobriment fou publicat en forma del llibre titulat Tumbas sin nombre. Quan observem les comparacions realitzades amb programes informàtics específics, hom no pot res més que manifestar la seva sorpresa en comprovar la gran similitud entre les imatges aparegudes i els rostres dels familiars difunts. La coincidència entre la família i les teleplàsties sobrepassen àmpliament els límits de la casualitat.
BÉLMEZ DE LA MORALEDA
 |
| Visita a Bélmez de la Moraleda, 1999 |
Bélmez de la Moraleda és un petit poble que es troba enclavat dins dels voltants de la “Sierra de Magina”, a la província de Jaén. Es troba a uns 69 quilòmetres d'aquesta capital. Per arribar-hi caldrà sortir de Jaén, agafar l’autopista de Granada i circular per ella fins a trobar una sortida que indica “Cambil” i “Luelma”. Bélmez es troba passats aquests dos pobles. No deixarem aquesta carretera fins que veiem la primera desviació cap a Bélmez de la Moraleda, no hi ha pèrdua. Una vegada situats a la cruïlla de Bélmez de la Moraleda, un curiós indicador de color groc que destaca sobre un cartell vermell, indica amb una fletxa cap amunt “Caras de Bélmez”.
La carretera és de pujada entre matolls secs i sorres amuntegades als seus marges, i va a parar ben bé al mig de la plaça del poble. Una vegada situats a la plaça ens dirigirem directament cap en direcció a l’església, envoltant-la després cap al carrer de l’esquerra anomenat “Cuesta de las caras”. Uns metres més endavant trobarem una petita plaça amb una font i un vell arbre frondós. Des d’allí agafarem el carrer anomenat “Calle Real”, antigament anomenat “Calle Rodríguez Acosta”, allà mateix hi trobarem el número 5, la casa de la família Pereira, és la casa de les cares.
 |
| Casa dels Pereira-Gómez |
Les cases veïnes a la seva dreta i esquerra han restaurat i modernitzat les seves façanes, no obstant la paret de la casa número 5 de l’antic carrer "Rodríguez Acosta", està pintada amb calç blanca igual que trenta anys enrere, com si no hagués passat el temps. La seva porta es troba vella i deslluïda, amb un petit finestral a la façana que tot just deixa entrar la llum a dins. Del balcó del primer pis hi pengen matolls, que en el seu dia foren plantes ornamentals. Era fàcil d’entrar a la casa, la seva porta mai estava tancada, només ajustada.
Al seu interior es respira un ambient humit típic d'estar tancat. A l’esquerra del passadís hi ha l’antiga cuina, allí acostumava a estar-hi María Gómez Cámara, vídua de Juan Pereira conegut al poble com “El obispo”. Asseguda a la seva butaca, amb la manteleta per sobre les espatlles i amb les cames ficades a sota d’una taula-braser. Tota la decoració de l'estança és molt senzilla; un sofà tan ancià com la mateixa Maria, fotografies emmarcades, alguns plats de llosa, alguna figura de porcellana, un calendari de paret, un tapet brodat. En un racó de la sala, un vetust televisor en blanc i negre, tot molt de poble. La sensació que dóna en entrar en aquella casa és de com si s’hagués produït una parada en el temps.
ELS FETS
 |
| Cuina de la casa dels Pereira |
Segons explica la mateixa Maria Gómez, tot va començar quan ella estava patint les anomenades “Febres de Malta”. Era el 23 d’agost de 1971, les festes del poble, Bélmez de la Moraleda estava sotmès a un calorós dia d’estiu, però malgrat tot a l’interior de la casa les gruixudes parets proporcionaven una certa frescor. Era el capvespre i Maria Gómez es trobava en aquells moments a la cuina, on entre les suors produïdes per les febres i l'escalfor de la cuina treia forces de flaquesa per preparar el sopar del seu marit Juan Pereira, que com cada dia no trigaria a retornar a casa després d'una dura jornada de treball al camp. De sobte es va adonar que al terra de la cuina s’estava formant una taca molt estranya. En un principi Maria va atribuir aquesta visió al seu estat febril i no li va donar més importància. De totes maneres quan va venir el seu marit Maria li va mostrar la taca, i tots dos varen poder observar estupefacte com aquella taca augmentava de volum sense saber de què es tractava. Fou el fill de matrimoni, Miguel, que va advertir que aquella taca tenia certa semblança amb una cara humana. En un principi no es va donar més importància a aquest fet però a mesura que transcorrien les hores aquella cara sense forma es convertia en una imatge clara d’una cara humana. L’endemà la família Pereira sortia esporuguida al carrer en veure la claredat de la imatge que s’havia format al terra de la cuina. Aviat va córrer la veu i tot el poble va passar per casa del Pereira per veure l'estranya imatge que allí havia aparegut. Els mateixos veïns feien referència al fet que la imatge tenia una semblança amb la cara del crist que hi ha a l’església de Jaén.
 |
| "La pava" |
Malgrat els diversos intents de Maria per esborrar amb lleixiu i fregall aquella imatge del terra, aquesta no desapareixia. Miguel Pereira, fill de Maria “La larga” i Juan “El obispo”, propietaris de la casa, va prendre la iniciativa optant per picar el terra de la cuina destrossant la imatge. Immediatament va ficar-hi ciment i el va lliscar deixant el terra en perfectes condicions. Però això no va servir de res, ja que el dia 8 de setembre una nova imatge d’idèntiques característiques es va formar de nou al mateix lloc. El comandant de la caserna de la Guardia Civil alertat per la crida d’auxili del forner que vivia davant de la casa de la família Pereira va trigar poc a presentar-se. Maria Gómez estava malament, i es negava a entrar a la seva casa, deia que aquella era la cara del dimoni. Aquella mateixa setmana per requeriment del governador civil de Jaén, dos membres de la Junta d’energia nuclear es varen desplaçar a Bélmez de la Moraleda per tal d’esbrinar si la radiació era el motiu de tots aquests aldarulls. Els tècnics varen manifestar que calia retallar la zona de ciment on apareixia la formació per trobar indicis d'urani o d’altre material radioactiu.
El mestre d’obres municipal Sebastián Fuentes León ajudat pel seu germà i en Miguel, procedeixen a retallar la part del paviment on es troba la imatge, on els experts després de realitzar una anàlisi in situ de la cara, comprovaran que no existeixen indicis de radioactivitat ni de pintures o tintes sobre la superfície de formigó. Després i per sol·licitud explícita de la família Pereira, la cara quedarà allotjada en una antiga cavitat de la paret amb un vidre protector que la protegia. El terra de la cuina queda cimentat de nou. Aquesta cara seria coneguda posteriorment com “La pava” i cal dir que de totes les cares aquesta és la que més clarament ha mostrat una transformació.
 |
| La imatge desplaçada |
Els canvis de la imatge primitiva fins a arribar a l'actual varen començar durant el mes de novembre de 1971, les variacions han estat tan severes que de no disposar de fotografies, difícilment es podria relacionar la primera mostra de l'última. Dins del seu hermètic receptacle darrere el vidre i sense possibilitat de contacte amb l’oxigen exterior, la cara coneguda com "La Pava" començarà un lent procés de transformació, primerament es desplaçarà uns centímetres cap a l’esquerra. Variarà la direcció de la mirada, com si de sobte mirés fixament. També l'expressió de la boca variarà notablement. Sorgirà una ganyota irònica, estranya. A la part del llavi superior comencen a aparèixer alguna cosa que semblen dents. Lentament alguna cosa començarà a formar-se en mig de la boca. En principi la família pensava que era una llengua, després amb el pas del temps tothom pot veure que es tracta d’un vòmit, un vòmit que la cara expulsa somrient, un fet que llavors ningú va saber trobar l’explicació però que posteriorment si ha trobat un sentit molt important.
L’ajuntament de Bélmez pren mesures en aquesta qüestió i envia al mestre d’obres Sebastián Fuentes León i al seu germà, que junt amb Miguel Pereira decideixen excavar un forat al lloc on havien aparegut les cares. Quan varen excavar un forat de 2,80 m de profunditat per 1,50 m de diàmetre va aparèixer una cosa increïble: un gran nombre d'ossos humans semblants en la seva majoria d’adolescents. Curiosament no apareix cap crani. Sembla que la casa dels Pereira i part de l’església foren en el seu dia una mesquita àrab. Posteriorment el lloc fou substituït per un cementiri cristià que romandre allí fins al segle XIX.
Efectivament, resulta que el subsòl de la casa dels Pereira, la casa veïna i part de l'església, estaven aixecades sobre el vèrtex més antic d’un cementiri que data del segle XIII, malgrat que l'antiguitat del poble dati del segle XV. A Bélmez de la Moraleda i ja fa molts anys hi havia un cementiri que es trobava al costat de l'església. Aquesta església estava construïda sobre les runes d'una antiga ermita on s'acostumava a fer enterraments. Posteriorment i seguint la tradició es varen seguir enterrant als difunts a la part més propera a l'església, que es trobava al mateix lloc on ara hi ha l'actual. La casa de la família Pereira està construïda sobre part d'aquest cementiri, és a dir, la seva part més antiga. Cal dir que el pati de la casa dels Pereira fa paret amb l'església, igual com la casa veïna número 3.
Això es va poder confirmar quan en fer el forat a la cuina, es varen extreure ossos humans que, segons les proves efectuades amb C14 (carboni 14) pertanyien al segle XIII.
 |
| Maria Gómez, Miguel i Juan Pereira |
Fent referència a la casa veïna, el número 3, els propietaris asseguren haver escoltat durant moltes nits, sorolls, gemecs, caigudes de quadres, arrossegar de mobles i altres fenòmens que es poden classificar com a poltergeist. Però els seus propietaris des d’un principi no varen voler que aquests rumors s’estenguessin, la qual cosa sembla lògica davant del temor que es pogessin trobar com el cas dels seus veïns, que es veia visitada contínuament. Si aquestes dades són certes, tenim que aquestes són les dues cases en tot el carrer que ha ocorregut aquest tipus de fenomenologia paranormal, precisament les dues cases que es troben ubicades damunt de l'antic cementiri.
Mentrestant, membres de la "Brigada de Investigación Criminal", dependents de la "Dirección General de Seguridad del Estado", varen arribar de Madrid amb el fi d’investigar l’afer de forma oficial. El que ningú sabia és que des de feia un mes, unes càmeres especials de filmació i fotografia havien sigut col·locades a l’edifici de davant de la casa dels Pereira, per poder observar tota mena de moviments de possible sospitosos, però que va acabar sense cap resultat.
 |
| El professor Germán de Argumosa |
Durant aquest any i davant el carisma que està prenent l’afer dels Pereira, el governador civil de Jaén José Ruiz de Gordoa té la idea de trucar al seu amic el filòsof Germán de Argumosa i Valdés, expert en temes paranormals i professor de la Universitat Autònoma de Madrid. Argumosa tenia llavors a Madrid, un homòleg seu, el professor Hans Bender de la universitat de Friburgo (Alemanya) que posteriorment col·laboraria en la investigació. La història de les cares només era coneguda pels veïns del poble, fins que el 25 de setembre del mateix any, un redactor de diari Jaén que s'havia desplaçat al poble per cobrir un conflicte entre les cooperatives productores d'oli es va trobar amb l'exclusiva de la seva vida. Després d’arribar a casa dels Pereira i fotografiar la imatge va realitzar un reportatge on s’informava per primera vegada de l'insòlit esdeveniment. A partir d’aquell moment l’afer es convertiria en una notícia de primera magnitud en tot el país. Darrere el diari Jaén va arribar "El Ideal de Granada" i després el diari "Pueblo", el més venut dels anys setanta, que fins i tot va arribar a enviar a dos dels seus reporters al poble per tal de controlar la notícia a la qual van donar una ressonància que traspassaria la frontera les fronteres del país. Coincidint amb l'arribada al poble dels dos reportes del Diario Pueblo, Martín Semprun i Leo Casado, apareix al terra de la cuina una altra nova cara, una cara desproveïda de cabell a la que varen batejar com “La pelona”, avui dia més conegut com “El pelao”.
Possiblement la prova més significativa que el professor Argumosa va fer per detectar l'originalitat dels fets, fou la que a continuació passarem a detallar. Aquesta experiència fou presentada en el decurs del I Congrés de parapsicologia celebrat a Barcelona. Es va procedir a dividir el terra de la cuina en 33 quadrícules de 60 x 40 cm, que foren fotografiades una per una. Aquestes fotografies foren registrades pel notari de Huelma Sr. Palacios Luque. Tot seguit Argumosa i Hans Bender sempre amb presència del notari, varen precintar amb lacre la porta i la finestra d’accés a la cuina, quedant tota l'operació registrada per una cadena de televisió alemanya. Això ocorria el dia 23 de juliol de 1973. Mentrestant a la casa dels Pereira era construïda una nova cuina.
 |
| Primera noticia |
El dia 12 de setembre del mateix any, la cuina de la senyora Maria fou desprecintada, sempre en presència del notari que anava prenent nota i donava fe a les modificacions que allí s’havien produït, i que varen consistir en quatre formacions de noves teleplàsties. Es varen realitzar noves fotografies quadrícula per quadrícula i es varen comparar amb les que hi havia fetes anteriorment. L’anàlisi d’aquestes fotografies fou realitzat per la casa KODAK al laboratori de parapsicologia de Friburg (Alemanya) que va autenticar la inexistència de frau. De Tot això va quedar constància a la notaria de Huelma, registrats amb els números 462 667 de l’any 1973. Argumosa va elaborar un informe secret que va ser emes com a expedient oficial a governació.
El dia 1 de novembre de 1973, en presència de les altes celebritats de la parapsicologia, es va procedir a retirar del terra de la cuina la imatge més clara de totes les existents, "El Pelao", per tal que fos investigat. Cal esmentar com a dada molt curiosa que cap a mitjans dels anys setanta unes estranyes sigles es varen formar en uns dels braços de “El pelao”, on es llegia “Sunzu”, “Suntu” o “Santu”. Mes cap amunt i a l’alçada de la cara varen aparèixer els números 6, 7, 3 i 9, sense que ningú hagi pogut desxifrar mai el missatge que oferien aquests signes. Aquell mateix dia el fill del matrimoni Pereira tornava a cimentar el terra de la cuina. Però el dia 18 del mateix mes altres imatges varen aparèixer al terra de la cuina, i que es varen poder contemplar durant molt de temps fins que al mes de desembre de 1976 les figures que es trobaven a una part de la casa varen començar a desaparèixer i a ser substituïdes per altres de diferents. A partir d’aquí la família resignada, va deixar de lluitar contra la força del desconegut. Quan semblava que algunes cares desapareixien immediatament eren substituïdes per noves imatges que anaven evolucionant lentament fins a formar-se del tot, algunes són les que es poden observar en l’actualitat. De la majoria d’aquestes formacions només en queden testimoni en fotografia.
L'aparició d’aquestes teleplàsties (anomenades així pels primers investigadors dels anys setanta) va anar dissipant el plantejament popular de la possibilitat que hi hagués hagut frau. Mentre que algunes trigaven dies a formar-se, altres en canvi apareixien i desapareixien en qüestió de poques hores davant la mirada atònita dels investigadors i autoritats. Quan algú passava un drap mullat amb intenció d'esborrar-les, la senyora Maria responia "¿Que no se borran!". I efectivament, aquestes teleplàsties aparegudes no s’esborren ni es difuminen amb el contacte amb l’aigua o amb productes de neteja convencionals, ni tampoc caminant sobre d’elles. Es pensa que el motiu pel qual es fan més visibles que en altres indrets on també n’han aparegut, és amb motiu del gran contingut d’humitat existent al terra de la casa (en el moment de realitzar l’anàlisi presentava un contingut superior al 80%), ja que quan aquestes imatges s’humitejaven semblaven cobrar vida, és a dir, prenien una coloració més fosca que les feia sobresaltar del fons del ciment.
LES CARES DESAPAREIXEN
Va haver-hi teleplàsties de vida molt curta, apareixien avui i demà ja se les havia empassat el ciment. Possiblement el cas més concret fou la que varen batejar com "La Dama de la Copa". Va aparèixer a la nova cuina que els hi fou construïda al Pereira quan els hi varen precintar la vella en el decurs de les investigacions. En aquesta ocasió la imatge que va aparèixer era un bust femení de rostre cruel i cadavèric, vestida de fosc, tenia el cabell recollit, amb els braços a l’aire, acabats en uns dits llargs i punxeguts.
Curiosament la dama sostenia en un principi un ram de flors, que va anant evolucionat fins a convertir-se en una copa o calze. Al cap d’uns dies havia desaparegut completament.
Darrerament es va notar que les teleplàsties patien una certa involució. Sabem que per a un sector d'estudiosos i partint de les impressions de Hans Bender en vers telequinesi i telergia, la salut i l'estat anímic de Maria estan íntimament lligades a la manifestació i vitalitat de les teleplàsties. De fet, des d'un primer moment la teoria que té amb major acceptació dins la comunitat parapsicològica de tot l'estat és la que Maria Gómez Cámara, la propietària de la casa, produïa de forma inconscient aquestes formacions teleplàstiques. Quan en 1981 es va reactivar el fenomen amb noves formacions teleplàstiques a la casa, Maria travessava una difícil situació emotiva ocasionada per la greu malaltia que patia el seu marit. Fins i tot l'investigador German de Argumosa va fer unes declaracions en el sentit de considerar a Maria el personatge ideal per a desencadenar fenòmens de tipus telequinèsics o de poltergeist. En casa de ser correcte aquesta hipòtesi, el moment actual es correspondria amb aquesta relació, doncs a part de la imatge de "El pelao", pràcticament totes les altres teleplàsties es troben en un procés de franca involució. Algunes quasi en estat de desaparició, com des de l'agost de 2000 es troba la teleplàstia de "La mujer desnuda".
Ja que parlem d'ella, es pot observar amb detall l'evolució i la involució que ha patit aquesta teleplàstia des de la seva gènesi a principis del noranta fins ara. Observis especialment les dues teleplàsties satèl·lits que l'acompanyen durant la seva esplendor. Finalment en l'altra fotografia es pot veure com aquestes han desaparegut i que quasi es troba en un estat quasi imperceptible. De fet, és a partir dels anys 90 quan s’observa un procés degeneratiu total. Des de la nostra modesta opinió i corroborant la teoria de diversos investigadors, pensem que aquestes teleplàsties han de regir-se per unes lleis parabiofísiques i que segurament alguna persona de la casa està estrictament vinculada a elles, en aquest cas Maria.
De fet Maria de sempre ha estat una dona molt especial, amb una gran força concentrada en els seus ulls de mirada una mica obsessiva, amb una energia paranormal incontrolada. Es recorda en un sondeig que es va fer al poble entre dones de la seva edat, que quan Maria estava en època escolar el professor castigava a algunes alumnes posant-les al costat d'ella. La qüestió és que cap volia estar al seu costat, ja que al seu voltant se sentien sorolls estranys i es manifestaven diversos fenòmens que no tenien explicació, a més que les nenes castigades acostumaven a posar-se nervioses, agafant forts mal de cap i mareig, amb la qual cosa va deixar d'aplicar aquest castic.
 |
| Maria Gómez Cámara |
EL PASSAT DE LA CASA DELS PEREIRA
Alguns periodistes i investigadors varen estudiar el passat de la casa trobant dades molt interessants. La casa fou sempre el domicili de la família Pereira des de diverses generacions. Fou en 1858 quan es varen esdevenir els successos més importants. Per aquella època vivien en la casa Ramon Sánchez, la seva esposa Maria Antònia Martínez i les seves tres filles, avis materns de Juan Pereira. Fou precisament la filla Ramona de nou anys la primera que va espantar una nit en sentir uns esgarrifosos gemecs i veus que sorgien del sostre de la casa, A la casa del costat, els mobles i altres objectes es mouen sols com per art de màgia. Sense cap mena de dubtes ens trobem davant del que avui dia classificaríem com un autèntic fenomen de poltergeist. Davant del temor pel que està passant, Casimira, la major de les tres filles la família busca ajuda en la persona d’una “santera” de la serralada de Cazorla, una anciana que va assegurar que l’origen de tot aquest enrenou es trobava al centre de la famosa cuina, on va practicar un ritual d’exorcisme o similar per acabar amb el fenomen. El succés fou conegut per tot el poble que li va atorgar la fama de “casa encantada” durant alguns anys. La qüestió és que després d’aquesta pràctica no es varen tenir més indicis de cap més fet extraordinari fins al 1971 amb l’aparició de les cares.
Una altra circumstància que cal esmentar són les estranyes morts que varen envoltar la casa, i no en referim a les suposades morts que haurien pogut ser les que varen desencadenar el fenomen, en considerar una manifestació de morts mancats de descans, ens referim a les diverses morts ocorregudes des de la primera manifestació del 1858. Ramon l’avi de Juan Pereira va morir a l'habitació de les cares repetint diverses vegades la misteriosa frase “esto tié que ser un alma de otro mundo”. També, dos comerciants es varen cosir a ganivetades davant de la porta de la casa. Però sense cap dubte, la mort més misteriosa fou la del mateix Juan Pereira “El obispo”, espòs de Maria. En els seus darrers moments de la seva vida, Juan va demanar que el baixessin al pis de sota, a l'habitació de les cares que ja tenia més d’una dotzena de rostres. Allí va morir tot dient que està veient la cara de “La pava” somrient al costat seu.
Amb tot aquest enrenou, es varen crear una gran diversitat d’opinions relacionades directament amb els perjudicis i creences pròpies de poble rural, i que s’apliquen davant de l’aparició de fenòmens que s’escapen de les regles racionals. Amb tot això les acusacions de trucatge ja havien corregut pel poble. La decisió de fer fotografies de "La Pava" i vendre-les a cinc pessetes potser no fou una decisió massa encertada. Guzmán, el fotògraf del proper poble de Luelma, les havia fet arribant a un acord amb María Gómez. Un fet sense malícia, però que per a molt va suposar que tot es tractava d'un muntatge per guanyar diners. Però una gran majoria estaven a favor de considerar les cares com un miracle, però la hipòtesi que corria per tot arreu era que les cares eren dels difunts que es manifestaven per haver construït les cases damunt de les seves tombes. La pregunta que es feia tothom era de per què havien trigat més de trenta anys en manifestar-se, però llavors algú recordava que cent anys enrere ja hi havia el precedent dels sorolls i gemecs dels quals llavors ningú va saber donar cap explicació.
 |
| La premsa en fa ressò |
El punt de vista dels escèptics, s’inclinava a pensar en què el desig de notorietat o de compensacions econòmiques podria explicar la creació furtiva d’aquestes imatges. El problema consistia a saber qui era i com es realitzaven les pintures. Evidentment ni Juan Pereira ni Maria Gómez tenien els coneixements suficients per a pintar les misterioses imatges. Les males llengües varen acusar un pintor local de ser l’autor de les cares, però l’home en qüestió va poder demostrar que quan van aparèixer les primeres imatges estava molt lluny de Bélmez.
Els parapsicòlegs també expressaven el seu punt de vista, afirmant que algun dels ocupants de la casa era una persona dotada, és a dir, una persona que posseeix el tipus d’energia que sol produir efectes poltergeist, però en lloc de provocar cops i desplaçament d’objectes, aquesta energia modificava la matèria, creant imatges que expressaven un missatge que ningú ha sabut desxifrar. Animats pels articles de diferents periòdics, milers de visitants varen arribar a col·lapsar el poble amb vehicles particulars i autobusos, provocant escenes del tot desconegudes pels veïns de la tranquil·la localitat. La qüestió és que els bars i comerços del poble obrien fins i tot en dies festius, i sempre acabaven les existències. Amb un cens de 2.323 habitants l’any 1972, Bélmez va començar a rebre cinc mil visitants diaris, per la qual cosa l’ajuntament no donava l’abast per controlar els diversos incidents que es produïen als carrers del poble. De forma involuntària Bélmez de la Moraleda es va convertir en un centre de peregrinació pagana. Per a la gent del govern franquista allò començava a ser intolerable.
Amb aquests importants descobriments els informatius varen fer córrer rius de tinta. El 14 de febrer de 1972, el diari Pueblo publica a tota plana el següent titular: “Las caras hablan”. No obstant aquestes paraules mai varen sorgir del professor Argumosa. Argumosa en presència de la Guardia Civil, periodistes del diari Pueblo, del director del "Departamento de Humanidades" de la Universitat de Madrid i de la mateixa Maria Gómez, aconsegueix gravar nombrosos registres psicofònics de gran qualitat. Els sons recollits eren impressionats, gemecs, crits, plors, insults, on també es podien escoltar frases senceres com “!Borracho, aquí no acepto borrachos!”, “Pobre Quico”, “Quico, Quico!”, “Va con todos los hombres”, “Entra mujer, entra”. En una segona experiència el professor Argumosa va poder gravar noves i importants psicofonies. En aquesta ocasió l’experiment es va realitzar en companyia de diversos dels seus alumnes, que es varen desplaçar fins a Bélmez proveïts de diversos equips de gravació. En total deu aparells de gravació es varen col·locar repartits per l’interior de la cuina. El so, malgrat de no ser escoltat per ningú, fou enregistrat per tots i cada un dels aparells amb una claredat inusual. Fou un moment crític, un moment en què la por es va apoderar de tots els presents davant de la gravetat dels sons enregistrats, on es podien escotar registres esgarrifosos com crits i plors de nens petits, i també frases completes com “El infierno empieza aquí”, “Germán, pica patio”, “Yo sigo enterrada”, i sobretot aquells noms “Sofia”, “Isabel”, “Isabel”, el nom es repetia diverses vegades en les gravacions recollides en el vell magnetòfon de cinta oberta, i que ningú llavors va saber relacionar.
“OPERACIÓN TRIDENTE”
Allò que en un principi semblava que tenia una relació amb una aparició cristiana o alguna cosa així, aviat es va convertir en un fenomen que res tenia a veure amb la religió. Allò que apareixia a casa dels Pereira no eren imatges de cap verge ni de cap sant. És més, les veus recollides en les psicofonies no es caracteritzaven precisament per a la seva santedat. De totes maneres Bélmez es va convertir en un centre de peregrinació només comparable a llocs on són atribuïdes aparicions de la verge. Ni a l’església ni l’estat estaven disposats o tolerar aquest tipus d’aberració. Germán de Argumosa fou reclamat pels dirigents governamentals per tal d’exigir-li que es retractés i que expliqués el tipus del frau que allí s’havia originat, però Argumosa en cap moment va reconèixer que allí hi hagués cap mena de truc o engany. Si el professor no estava disposat a fer-ho, el govern hauria d’utilitzar altres mitjans per acabar amb les cares. Des del més alt nivell governamental es crea el que fou coneguda com a “Operación Tridente”. Es comentava que la mateixa Carmen Polo de Franco i Carrero Blanco foren els incitadors d’aquesta operació. Es tractava de desprestigiar al fenomen a qualsevol preu, encara que fos mentint. Per fer-ho atacaran a les cares des de tres tipus de desprestigi: l’eclesiàstic, el científic i el polític.
ECLESIÀSTIC
Antonio Molina, capellà de Bélmez, fou un personatge que sempre va mostrar el seu rebuig en vers el fenomen. Ell assegurava que tot es tractava d’un muntatge o d’una broma dels veïns que estava anant massa lluny i que s’havia d’acabar. Fins i tot, va arribar a dir que les psiconfonies que obtenia Germán de Argumosa, era producte d’un muntatge que realitzava amb l’ajut d’una potent emissora de radi que, segons ell, havia situat en un cotxe situat a tres quilòmetres del poble. També va arribar afirmar que la primera teleplàstia que va sortir es tractava només d’una taca d’humitat retocada per Maria Gómez. Segons afirmaven alguns estudiosos que arribaven a Bélmez de la Moraleda en els primers dies de 1971, era el capellà Antonio Molina el primer de reaccionar pregonant als quatre vens que tot es tractava d’una enganyifa. Aquest interès a posar sorra al misteri va provocar les sospites de l’alcalde Manuel Rodríguez Rivas, que no dubtava de la bona fe ni de l'honradesa de la família Pereira. Segons confessaria anys després, Antonio Molina rebia pressions directes del bisbe de Jaén Miguel Peinado Peinado, que l’obligava a actuar així. El capellà va acabar abandonat els hàbits i el mateix poble uns anys després.
CIENTÍFIC
José Luis Jordán Peña, psicòleg i president de la "Associación Eridani", va arribar a Bélmez de la Moraleda, a càrrec d’una suposada comissió científica creada pel Ministeri de Governació, composta pel doctor Juan Aguirre, l’enginyer de construcció Enrique Villagrasa com a vocal d’investigació, el fotògraf Franco Muela, el tresorer Sr. Larumbe i el mateix José Luis Jordán Peña com a president de la societat Eridani. Aquesta comissió va manifestar que havien detectat en l'anàlisi que varen efectuar, indicis d’origen fraudulent. En els seus informes asseguraven que el rostre conservat en la cavitat de la paret i conservat hermèticament darrere un vidre (“La pava”), havia sigut retocat i pintat amb sutge i un dissolvent casolà, possiblement vinagre. Pel que fa a la cara de terra, varen dictaminar que havia estat elaborada amb silicat sòdic, component molt comú utilitzat per treure taques del ciment, que es pot adquirir en qualsevol drogueria. Fins i tot varen arribar a dictaminar el gruix del pinzell que havien utilitzat. La veritat és que la imatge de “La pava” mai fou retirada de darrere el vidre que la protegeix en una cavitat de la paret, amb la qual cosa és del tot impossible que s’haguessin efectuat cap mena d’experiments.
Una altra comissió de descrèdit fou la que va organitzar el diari Pueblo, encapçalada pel químic Ángel Viñas, on tenien intenció de descobrir un frau inexistent de la manera que fos. Així, en una divulgada crònica del reporter Antonio Casado, on en els seus titular es llegia "Se acabó el misterio", es donava a conèixer que tot es tractava d'un muntatge fraudulent, tractant-se de pintures realitzades a base de clorur i nitrat de plata, que havien estat sotmesos a llum ultraviolada. Aquestes declaracions varen acabar amb el misteri de les cares, on tothom va entendre que tot havia estat un frau.
En posteriors anàlisis de laboratori realitzats pel CSIC durant els anys 1991 al 1994 i també al 2002, es va poder comprovar que les cares no tenien cap indici químic, ni de traces d’haver estat pintades per cap persona.
POLÍTIC
El govern franquista envia un grup de membres de la “Brigada de Investigación Criminal” per tal que estudiï el cas. Al cap d’una setmana aproximadament, confessen de ser incapaços de demostrar algun tipus de trampa, malgrat les càmeres de vigilància ocultes, interrogatoris i altres medis que varen utilitzar. Immediatament el govern va proposar a l’alcalde Rodríguez Rivas que desmentís tot el que s’havia dit i escrit sobre les cares, amb el que l’alcalde va manifestar que no dubtava en cap moment de l’autenticitat dels fets, ni de la família Pereira, una gent que ell coneixia bé i que no dubtava que haguessin enganyat a ningú. Al cap d’uns dies, cap a les quatre de la tarda, un cotxe negre entrava a la petita plaça del poble. Diversos veïns varen veure pujar al cotxe l’alcalde Manuel Rodríguez, i molts varen pensar el pitjor, que el govern de Madrid s’havia emportat a l’alcalde per fer-lo callar per sempre. Manuel Rodríguez fou conduït davant la presència del llavors ministre de governació Tomàs Garicano Goñi, el qual personalment diu a Manuel Rodríguez que cal tallar d’una vegada i per totes amb l’afer de les cares. Com que aquest li manifesta que no per acabar i desmentir un fet donat, el ministre li va respondre “te vas a enterar Rivas..., te enterarás”.
“SE ACABÓ EL MISTERIO”
 |
| El final del misteri |
Arriben nous temps i les cares de Bélmez acaben oblidant-se. Franco mora i entrem en la transició. El país està molt ocupant amb els nous canvis que està patint com per tornar a posar l’atenció en unes cares que continuen sorgint del terra d’una cuina d’un poble bastant desconegut. Però en aquest país que no aprèn, vàrem substituir la repressió d’una dictadura intransigent per la més absoluta indiferència d’una democràcia més preocupada en veure qui ocupava primer un càrrec polític que qualsevol repte científic. Una indiferència que, possiblement, hagi deixat escapar la possibilitat d’analitzar el fenomen paranormal més gran que s’hagi registrat mai. La qüestió és que han hagut de passar més de trenta anys per tal que per fi s’hagi trobat una possible solució al fenomen paranormal més gran de la nostra història.
LES TELEPLÀSTIES MÉS SIGNIFICATIVES
"La pava" apareguda el gener de 1972. Arrancada de terra i aparedada darrere un vidre és la teleplàstia més ben conservada i la que ha experimentat una evolució més intensa, relacionada directament amb la família.
 |
| La pava La pelona El abuelo |
"La pelona" apareguda el gener de 1972. És una de les imatges més expressives i que més realitat presenta.
"El abuelo" apareguda el febrer de 1972, en mig del misteri que s'estava iniciant . És la imatge d'un home ancià semblant a un rabí, que porta una pronunciada barba. No s'ha trobat cap relació amb la família.
"El pelao", apareguda el novembre de 1973 és una de les teleplàsties més enigmàtiques. A la seva superfície molt a prop dels braços van aparèixer uns dígits; 6,7,3 i 9, així com unes lletres on es pot llegir "SUNZU" o "SANTU".
 |
| El pelao El padre y el hijo |
"El padre y el hijo" apareguda a mitjans de 1976, i que potser avui caldria anomenar-la "La madre y las hijas", ja que la figura major sembla sostenir entre els braços a una petita criatura. Directament relacionada amb la família.
 |
| La dama de la copa La familia |
"La dama de la copa", apareguda a finals de 1980 és sense dubtes una de les formacions més complexes. Va durar gairebé una setmana. Al cost d'ella va aparèixer un ram de flors que posteriorment fou substituït per un calze i una hòstia.
"La familia", conjunt familiar de dones i nenes sorgides cap a la dècada dels anys 80. És la viva representació de la mort de la família Chamorro a "Casa Colomera". Està relacionada directament amb la família.
"La guapa" o "La dama del camisón", apareguda a mitjans de 1990. És una de les poques teleplàsties que estan en un acceptable estat de conservació. Curiosament sembla que això passa només amb aquelles que presenten relació amb la família.
 |
| La dama del camisón La mujer desnuda El maestro |
"La mujer desnuda", va aparèixer el desembre de 1990. Observis els rostres satèl·lits que van sorgir als seus peus i que posteriorment es van difuminar. Per la seva gran involució aquesta teleplàstia està condemnada a desaparèixer completament.
"El maestro", figura d'aspecte religiós que va aparèixer l'any 1982, avui dia desapareguda.
INVESTIGACIÓ
Tot va començar una nit del mes de febrer de 2003 a Bélmez de la Moraleda, a la casa de Maria Gómez Cámara. El hipnòleg Ricard Bru estava realitzant una sessió d'hipnosi regressiva en la persona d'Ana Castillo, una mestressa de casa sevillana que mai havia participat en aquests experiments i que s'havia ofert voluntària. Maria Gómez es trobava present així com uns reporters de la televisió regional "Canal Sur". En un moment donat la noia en un estat de trànsit va començar a parlar tot adormida d'episodis de guerra, bombes que queien, persones d’uniforme, nens morts, nenes plorant, famílies senceres aniquilades i d’una ermita damunt d’una muntanya que estava essent bombardejada. Fou llavors quan Maria Gómez va reconèixer que uns familiars seus havien mort així durant la guerra civil espanyola.
Quan Ricard Bru i el seu equip varen entrevistar-se aquella mateixa nit amb una neboda de Maria, Ana Castillo va poder reconèixer en unes fotografies penjades a la paret, les cares que havia vist quan estava en estat de trànsit. Ningú s’havia adonat compte que la cara de la nena de la fotografia penjada a la paret, era el viu retrat d’una cara que va aparèixer al terra de la casa de Maria l’any 1976. Immediatament altres fotografies de noies adolescents i d’altres familiars foren identificades amb altres teleplàsties que havia aparegut anys enrere. Havien donat de carambola amb un nou descobriment que seria transcendental per a la història de "Les Caras de Bélmez".
LA TRAGÈDIA
 |
| Isabel Gómez Ana Chamorro Carmen Chamorro |
 |
| Paquita Chamorro Juana Chamorro Remedios Chamorro |
En un principi quan la virulència de la insurrecció encara és llunyana, la situació en les proximitats del santuari era de relativa normalitat, permetin-se fins i tot l’aprovisionament de vitualles des d'Andujar. El capità de la benemèrita, Santiago Cortés Gonzalez se situa al cap dels declarats en revellia, junt amb el comandant Nofuentes, convençuts que en un curt termini arribarien les tropes nacionals de Quipo de Llano, que ja dominava la resta de les províncies del sud. Ningú imaginava llavors que estarien nou mesos aïllats i assetjats.
Durant aquest temps hi va haver un enemic pitjor que la milícia republicana, la gana. El poc menjar que rebien escassament per mitjà aeri havia de ser racionat amb mota cura i no era suficient per abastir a tota aquella gent. En un moment donat es va arribar a la situació de sortir al camp i recollir qualsevol herba o planta que fos comestible.
 |
| El Pare Miguel Chamorro |
El guàrdia civil Miguel Chamorro amb la seva filla Carmen estaven buscant alguna cosa per portar-se a la boca quan varen descobrir unes arrels en forma de nap que varen considerar comestibles i que va donar a tastar a la seva filla Joana. Però el que en un principi havien considerat que eren raves era en realitat Cicuta minor, una planta extremadament verinosa que en pocs moments va acabar amb la vida de tots tres, entre terribles dolors i vòmits sanguinolents.
Mentrestant, la milícia republicana comandada pels coronels Fe i Galdeano, tenien ordres d’acabar amb els guàrdies civils que els hi plantaven resistència. El 12 de setembre de 1937, el capità Cortés desobeint l’ordre de rendició de les tropes republicanes els hi planta cara. Aviat el santuari es converteix en un autèntic caos d’explosions i metralla. La milícia republicana equipada amb tancs russos i armament pesant avançava cap al cim. Isabel Gómez Cámara, germana de Maria, i les seves cinc filles restants havien escapat de la pluja d'obusos de morter i es refugiaven en una casa abandona coneguda per "Casa Colomera", a cinc-cents metres del conflicte. Al cap d’uns moments un projectil d’artilleria impactava de ple en mig de la casa, només se salvarien les filles Isabel i Amparo.
Gràcies a l’esforç dels investigadors José Manuel García Bautista i Rafael Cabello Herrero, i al cap de les moltes hores de treball realitzades amb programes específics utilitzat per la policia científica, avui dia es pot mostrar el resultat d’una història que queda reflectida en els freds resultats informàtics. Els resultats de les comparacions no deixen cap dubte, les coincidències entre la família i les teleplàsties sobrepassen àmpliament la casualitat.
ALGUNES FOTOGRAFIES COMPARADES
 |
| Miguel Chamorro La primera "Pava" "La pava" final
A l'esquerra fotografia de Miguel Chamorro. A continuació la teliplàstia coneguda per "La pava" on es pot observar la gran semblança amb les seves característiques. A la dreta l'evolució de la teliplàstia on es pot observar el vòmit que apareix sortint de la boca. La cicuta produeix grans vòmits, i Miguel Chamorro va morir enverinat per aquesta planta.
 |
Un espectacular experiment amb tècniques policials, permet realitzar una superposició exacta en l'àmbit fisonòmic, entre les teleplàsties i les fotografies de la família Chamorro. Una vegada realitzat l’anàlisi sobre les dues cares, la de Miguel Chamorro i "La pava" i Paquita Chamorro i "El hijo", aquest són els resultats.